Societat
Club de joves i grans a Llardecans
08/05/2025
La Llar de Jubilats de Llardecans era un teleclub fa sis dècades i ara els grans comparteixen el local amb les noves generacions del poble
El que va començar als anys 60 a Llardecans com un teleclub –locals socials que buscaven culturizar a través de la televisió i fomentar la convivència veïnal– es va transformar amb el temps en la Llar de Jubilats, un espai on les seues antigues usuàries i usuaris continuen teixint comunitat. A més, l’edifici compleix ara una doble funció: la planta superior ha estat recuperada perquè les noves generacions continuïn tenint un espai on reunir-se.
Conchita Mateu, Carme Pinyol, Esther Miró, Maria Teresa Bonastra i Dolors Cebrià són algunes de les usuàries més veteranes d’aquest lloc, antigament conegut com el Club. Hi anaven llavors a mirar la televisió, ballar o escoltar música, mentre que ara participen en les activitats que organitza la llar –tallers, sessions de gimnàstica i conferències–, mantenint viu l’esperit de comunitat que compta amb un centenar de socis, els mateixos que l’antic club.
Miró destaca que “amics de pobles veïns sempre ens deien que érem molt afortunades de tenir un espai així, ja que compartir tantes tardes junts va enfortir moltes relacions”. Per la seua part, Bonastra afegeix que, encara que amb l’edat es van dispersar més al disposar de cotxe i més autonomia, “a l’estar acostumades a fer celebracions juntes ens continuem ajuntant”.
Mossèn Rosselló va ser clau per a la creació del teleclub, revolucionant la vida social dels joves del poble, que pagaven una simbòlica quota mensual per al seu manteniment. A finals dels setanta, després d’un petit incendi que no va danyar l’estructura, el club va quedar temporalment en desús i va ser reformat per acollir una guarderia. Finalment, es va convertir en l’actual llar i fins a complir la seua doble comesa.
Un revulsiu comunitari a les zones rurals
Els teleclubs van ser una iniciativa del ministeri d’Informació i Turisme, dirigit per Manuel Fraga Iribarne als anys 60 durant el franquisme, per portar la televisió i la cultura als pobles rurals d’Espanya. En el cas del de Llardecans, acollia fins i tot projeccions de cine.
Així ho recorda Conchita Mateu, que sovint visitava l’oficina del ministeri a la ciutat de Lleida per manllevar pel·lícules a fi de projectar-les. “Recordo viatjar sempre amb el cotxe de línia a Lleida i tornar carregada amb una pesant maleta amb pel·lícules, que després miràvem juntes”, detalla Mateu.
Conchita Mateu, Carme Pinyol, Esther Miró, Maria Teresa Bonastra i Dolors Cebrià són algunes de les usuàries més veteranes d’aquest lloc, antigament conegut com el Club. Hi anaven llavors a mirar la televisió, ballar o escoltar música, mentre que ara participen en les activitats que organitza la llar –tallers, sessions de gimnàstica i conferències–, mantenint viu l’esperit de comunitat que compta amb un centenar de socis, els mateixos que l’antic club.
Miró destaca que “amics de pobles veïns sempre ens deien que érem molt afortunades de tenir un espai així, ja que compartir tantes tardes junts va enfortir moltes relacions”. Per la seua part, Bonastra afegeix que, encara que amb l’edat es van dispersar més al disposar de cotxe i més autonomia, “a l’estar acostumades a fer celebracions juntes ens continuem ajuntant”.
Mossèn Rosselló va ser clau per a la creació del teleclub, revolucionant la vida social dels joves del poble, que pagaven una simbòlica quota mensual per al seu manteniment. A finals dels setanta, després d’un petit incendi que no va danyar l’estructura, el club va quedar temporalment en desús i va ser reformat per acollir una guarderia. Finalment, es va convertir en l’actual llar i fins a complir la seua doble comesa.
Un revulsiu comunitari a les zones rurals
Els teleclubs van ser una iniciativa del ministeri d’Informació i Turisme, dirigit per Manuel Fraga Iribarne als anys 60 durant el franquisme, per portar la televisió i la cultura als pobles rurals d’Espanya. En el cas del de Llardecans, acollia fins i tot projeccions de cine.
Així ho recorda Conchita Mateu, que sovint visitava l’oficina del ministeri a la ciutat de Lleida per manllevar pel·lícules a fi de projectar-les. “Recordo viatjar sempre amb el cotxe de línia a Lleida i tornar carregada amb una pesant maleta amb pel·lícules, que després miràvem juntes”, detalla Mateu.
Infolleida