Cap a mitjans del segle XIX, Almacelles es recupera lentament de la diàspora que va patir durant la Guerra del Francès. Aquest increment de la població va fer que s’anés gestant un nou barri a redós del carrer de l’Estació. De fet, aquest carrer neix a l’aleshores plaça Nova i s’estendrà a llevant fins al lloc on es construí la nova estació de ferrocarril, el nou pol d’atracció econòmica i social sobre el qual es vertebraria la nova barriada feta a correcuita, trencant per complet la retícula ortogonal del segle XVIII originària d’Almacelles.

Un d’aquests carrers que es van conformar durant la segona meitat del segle XIX fou el de Sant Isidre. Tanmateix, la tipologia de les cases que s’anaven fent en aquell sector era, per norma general, de caire ben humil i fetes amb materials ben pobres: tàpia, tova, canyes i alguna filada de pedra tosca que es posava a nivell de peu de carrer per a poder sustentar la resta de la casa. Lluny quedaven els edificis que hom podia trobar-se pel carrer Major i el de la Mercè: sòlids, ferms, fets amb pedra ben cisellada del país i, en alguns casos, amb afegitons de carreus de pedra de Vinaixa o de la Floresta per a les llindes i els marcs de les portes, finestres i cantonades.

De totes aquelles cases senzilles i humils que es van bastir al carrer de Sant Isidre, n’hi va haver una, però, que en fou tota una excepció: la Casa del Quelet. En primer lloc, caldria fixar-nos en el matrimoni format pel Miquel Tarré i Giribet, fill d’en Miquel Tarré i Claris –oriünd de Vilanova de Meià–, i de l’almacellenca Teresa Giribet Masip. En Miquel va néixer el 1848 a la vila i es va casar de ben jovenet amb la Cecília Perna Cuy.

En Miquel –conegut popularment com lo Quelet– era un pagès com tants en aquell poble tan pobre. A poc a poc, van anar fent calerons amb la venda d’animals de corral dels quals es feia càrrec la seva esposa. Tot i que les coses els hi anaven prou bé, es diu que la Cecília no era feliç, ja que no podia donar descendència al seu marit. Tanta era la pena i la tristor que patia que el Quelet li va prometre fer-li una casa tan bonica i tan lluïda que només veure-la se li trauria aquesta pena tan grossa que tenia per no poder donar-li fills. Dit i fet. El Quelet va buscar un pati: el més espaiós d’entre els que quedaven lliures en aquell carrer on no paraven de fer-se barraques i corrals. I en va trobar un de ben gran. De fet, eren dos patis que hi havia tot just on el carrer feia una mena de revolt. No era una inversió petita per a una família com la seva però va fer el cor fort i s’hi va engrescar a comprar els dos patis. Un seria per a la casa i l’altre per al corral on poder criar tots els animals de què la Cecília tenia cura. A més, disposar d’una casa en aquell punt que feia mig tomb al carrer faria que lluís no solament una façana, sinó dues.

Un cop va fer-se amb aquella peça de terreny, va decidir bastir una casa ben especial. El problema, com sempre, era la manca de diners per fer una senyora casa com li havia promès a la seva estimada esposa. No hi havia pedra, no hi havia maó i calia fer una casa esplèndida. Res de façanes llises i llases, pobres, amb finestretes petites i un trist balcó. Calia que fos una casa que tothom que hi passés del davant digués: “Sí senyor!” I així va ser com en Quelet va concebre la casa: amb materials pobres i escassos, perquè tota ella es va aixecar amb tova i tàpia, però, això sí, amb una façana d’un arrebossat sublim, amb ornaments i estucs de guix i artificis fets amb tanta mestria que li donarien a aquella casa l’aire d’un petit palauet renaixentista al bell mig de tanta vulgaritat i pobresa.

L’any 1918 mor el Quelet als setanta anys i es queda la Cecília tota sola i sense fills. A partir d’ara, es coneixerà la casa amb el nom de Ca la Queleta, en referència a la vídua que viurà allí. L’any 1930, canvia de mans i serà el jove Josep Justribó i Torguet qui s’interessarà per aquella casa. Per conèixer els orígens del nou inquilí cal viatjar fins a finals del segle XVIII, quan quatre germans cabalers arribats de Cubells s’instal·len a la nova Almacelles a provar fortuna. Es tractava dels germans Justribó Homs, veritables pioners de la nova Almacelles. El 1774 ja vivien a la nova vila el Josep i el Mateu Justribó i Homs. Els altres dos germans, en Joan i en Domingo, vindrien pocs anys més tard. D’aquests germans, al Domingo se li van assignar tot un seguit de parcel·les en emfiteusi en un extrem del terme, a tocar de la boga d’Almenar i del Campell. Donada la distància amb el poble s’hi va bastir un gran mas que va donar nom a un camí i a un paratge: el Mas del Mingo. Per extensió, va quedar el renom de la casa com els de Cal Mingo als descendents d’aquell primer Domingo Justribó i Homs. De fet, el Josep Justribó i Torguet era de Cal Mingo, ja que era fill de Josep Justribó Barbé, net de Josep Justribó i Martí, besnet de Josep Justribó i Gassó i rebesnet d’aquell primer Domingo Justribó i Homs, un dels primers pobladors de la nova Almacelles.

En Josep era de bona família, tenia estudis i aconseguí la plaça de secretari de l’Ajuntament d’Almacelles a la qual accedí el 1929. Poc abans, es casà amb l’almacellenca Trinitat Pàmpols Barberà amb qui tindrà un nen el 1930: en Josep Maria Justribó Pàmpols. Desconeixem si el Josep Justribó vivia al mas pairal i el seu nou treball li exigia viure al mateix poble, però, fos com fos, amb la plaça de secretari a la butxaca i amb un fill que estava a punt d’arribar, es posà a buscar una casa prou ampla i ajustada a la seva condició de màxim fedatari legal de l’Ajuntament i es fixà en la casa de Ca la Queleta, que en aquells moments estava a la venda. Aviat arribà a un acord amb la vídua i signà la compra el desembre de 1930.

És en aquest punt quan, per algun motiu que se’ns escapa, decideix no anar a viure-hi i la posa per llogar. Algunes fonts asseguren que la Trinitat no volia anar a viure en un carrer tan estret i tan poc cèntric com el carrer de Sant Isidre, i que la casa –tot i que era bonica– no deixava de ser un edifici de fang, voltat de corrals i de femers per tot arreu. Així doncs, el Josep va fer cas a la seva esposa i se’n va anar a viure a un pis de la plaça de la Vila, pràcticament davant per davant de l’Ajuntament. A partir d’aquell moment, i fins arribada la Guerra Civil, s’hi allotjarien mossos i treballadors de les terres dels Justribó de Cal Mingo, i pagarien un lloguer simbòlic a la mare del Josep, la Sra. Matilde Torguet Perna.

L’any 1939, tot just acabada la Guerra Civil, dues famílies provinents de Castelló de Farfanya demanen instal·lar-se en aquella casa tan gran, ja que eren una bona collada i necessitaven un habitatge d’aquelles característiques. Es tractava dels matrimonis formats per dues germanes casades amb dos germans: el Pere Roca Ariet i la Raimunda Domingo Rúbies –que no tenien fills– i el Manel Roca Ariet amb la Dolors Domingo Rúbies, que en tenien set, dels quals només un era noi. Aviat se la va conèixer com la Casa de les Queletes en referència a les nenes que vivien en aquell edifici. Allí s’hi van estar anys i panys, fins que el 1966 es va tornar a vendre i va passar a mans dels actuals propietaris.