El rebuig dels regants de base al pla de la modernització del canal d’Urgell, la possibilitat de transformar en regadiu part de les zepes on ara es veta o redueix aquesta possibilitat als secans de Lleida i la part pendent del Segarra-Garrigues sumen una demanda clarament superior als recursos de la conca del Segre, de la qual depenen.

Les demandes del regadiu dependent del Segre dupliquen els recursos disponibles en aquest riu per poder atendre-les, segons indiquen les dades d’estudis i registres de la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) i del ministeri d’Agricultura.

El rebuig a la modernització del canal d’Urgell, la previsió de desenvolupament del Segarra-Garrigues i la demanda expectant de les zepes dels secans de Lleida, després d’obrir-se la Comissió Europea a admetre la posada en regadiu de zones d’especial protecció d’aus, situarien les necessitats d’aigua per sobre dels 1.100 hm3 anuals.

Però el riu n’aporta menys de 750 cada any a l’altura de Rialb i dos usos amb més prioritat que el reg sumen més de 130 hm3: 60 per als proveïments urbans i 72,5 per al cabal ecològic. La demanda actual per a regadiu se situa al voltant dels 710 hm3 anuals, amb el gruix, 690,8, per al canal d’Urgell, i una mica més de 20 per al Segarra-Garrigues, segons indica la documentació bàsica del PHE (Pla Hidrològic de l’Ebre) per al període 2028-2033.

Aquests volums són la mitjana dels que se serveixen des de l’embassament de Rialb en els cinc anys hidrològics (1 d’octubre a 30 de setembre) del 2016/2017 al 2020/2021, els previs a la sequera. La CHE assignava al canal d’Urgell una superfície regable de 67.381 hectàrees i una altra de 9.874 al Segarra-Garrigues, que avui se situa en 14.900.

Aquests 710 hm3, 720 amb l’avenç del Segarra-Garrigues, superen amb claredat tant l’aportació del riu l’any passat a Rialb, que va ser de 643, com la mitjana de l’últim lustre, que es va quedar en 686, i no es troben gaire lluny de la mitjana de l’última dècada, de 734.

Aquest increment de la demanda es dona en una conca amb una aportació anual que en el segon dels seus dos grans embassaments només ha passat set vegades en aquest segle de 800 hm3 i que va patir una caiguda enorme en el trienni de la sequera: 494 hm3 de mitjana entre 2021 i 2023 i tan sols 386 el tercer d’aquells anys.

Aquest declivi dels cabals ha portat la CHE a incloure una advertència sobre l’ús de l’aigua per al reg a l’ETI (Esquema de Temes Importants) del pròxim PHE: el document “haurà de recollir escenaris de més eficiència en l’ús de l’aigua del sistema Segre per poder garantir-ne la viabilitat”, assenyala el document, en fase de consulta pública. Tanmateix, hi ha moviments en sentit contrari a aquesta indicació.

D’una banda, les col·lectivitats del Canal d’Urgell han rebutjat un pla de modernització que, segons el ministeri d’Agricultura, hauria de permetre un estalvi de 105 hm3 anuals i situar la demanda en 521. De l’altra, el desenvolupament del Segarra-Garrigues fins a les 79.956 hectàrees previstes requereix 342 hm3 per any, 322 més que ara. I finalment, la Comissió de les Zepes advoca per un reg a la demanda de 30.000 hectàrees que necessitaria 90 hm3 més.

“Es crea la falsa expectativa de tenir més productivitat”

“S’ha mantingut la tecnificació i augment de l’eficiència de reg, per part d’autoritats i gestors de l’aigua i del regadiu, com a mesura principal d’adaptació” al canvi climàtic, un fenomen que “incrementa les necessitats d’aigua dels cultius” i “redueix les aportacions per precipitació”, assenyala l’estudi sobre les modernitzacions de regadiu a l’Ebre elaborada per l’enginyera agrònoma Susana García i pel responsable d’Aigua de WWF Espanya, Alberto Fernández Llop.

Aquest “plantejament erroni”, afegeixen, “augmenta la intensificació del regadiu” i “crea la falsa expectativa de poder arribar a tenir més productivitat, malgrat comptar cada vegada amb menys recursos disponibles”. L’estudi, presentat al Congrés Ibèric de l’Aigua, analitza setze projectes de modernització de regadiu finançats amb el PTRT, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència que va llançar la UE després de la pandèmia. 

En catorze d’aquests es va produir el que es denomina “efecte rebot”, que consisteix en un augment del consum per hectàrea vinculat a una millor eficiència del sistema i simultani a una reducció global del subministrament per haver reduït les pèrdues en el transport. Això va tenir lloc també en les quatre actuacions analitzades a la demarcació de Lleida i a la Franja: la de Seròs i Fraga, la de Santa Anna, la de Pinyana i la d’Alpicat.

En els dos últims casos, a més, l’augment del consum efectiu a les parcel·les acabava resultant notablement superior a la reducció del subministrament a l’explotació. De fet, la majoria de les modernitzacions desenvolupades els últims anys tenien com a objectiu principal augmentar l’eficiència dels regadius, més que la reducció dels consums. Els responsables de la planificació hidrològica comencen a virar en aquest àmbit davant de la caiguda dels recursos.