Avui es compleixen 89 anys del bombardeig del 2 de novembre del 1937 a Lleida. Va deixar més de 250 víctimes mortals i una ferida eterna en els que van sobreviure. Joan Fabregat Moix tenia 6 anys i va perdre la seua germana Carme, de 16, a causa d’una bomba a la plaça Sant Francesc. “Recordo una biga en flames i un home mort”, relata SEGRE.

Joan Fabregat Moix té 95 anys però no ha pogut oblidar la ferida que va deixar en la seua família el bombardeig del 2 de novembre del 1937 a Lleida. Aquest supervivent parla amb SEGRE sobre aquella tragèdia en la qual va perdre la seua germana Carme, de 16 anys. Explica que ell aleshores tenia 6 anys i es trobava amb la seua mare fent cua davant de l’ajuntament. 

“Anàvem a buscar els vals que donaven per a la llet per a la padrinai aleshores vam veure que venien els avions metrallant des de la plaça Sant Joan. Ens vam amagar dins de l’ajuntament i després vam sortir corrents a buscar la meua germana, que era a la plaça Sant Francesc”, relata. 

La Carme estava esperant que la sastreria a què anava a cosir obrís les portes. Just en aquell moment, va començar el bombardeig de l’aviació italiana. “No en va quedar res, de la meua germana, només el forat que va deixar la bomba”, explica sense poder contenir les llàgrimes. 

La seua filla Carme, que porta el nom de la seua tia, assegura que els seus avis van estar buscant per tot arreu per si la trobaven. “Van anar als hospitals i també a veure algunes restes, però no van trobar res. Els va quedar que potser havia perdut la memòria i que anava pel món sense recordar qui érem. Al no trobar res, no et pots acomiadar d’aquesta persona i sempre et queda preguntar-te què va passar”, assenyala la Carme. 

En mig del relat, el Joan insisteix que recorda, com si ho veiés ara mateix, 89 anys després del fatídic bombardeig, “un home mort i una biga en flames en ple carrer Major. Això ho tinc. No se m’oblida”. També recorda que després els avions es van dirigir cap a la Banqueta i van llançar una bomba al Liceu Escolar “matant molts estudiants”. Vivien a la Bordeta i van deixar Lleida “per por”. “El meu avi va agafar un carro, va carregar el que va poder i se’n van anar primer a Juncosa”, explica la seua filla Carme. 

El pare, ferroviari, va ser destinat a Manresa, on van viure un temps en un vagó de tren. El Joan explica que es va fer mal a una mà amb una botella de vidre i va haver d’estar un mes a l’hospital de Manresa. 

Aleshores la família (els pares, el Joan i una altra germana) s’havia traslladat a Salelles. “No el podien atendre, hi havia casos més urgents que el seu, i va haver d’estar-hi un mes. La seua mare venia des de Salelles a veure’l i el cuiner de l’hospital li donava menjar al meu pare”, explica la Carme. 

Després de la guerra, la família va tornar a la seua casa a Lleida. “Ja no hi havia res”, lamenten. El Joan va ser un nen que va sobreviure al terror i que 89 anys després clama “perquè no es torni a repetir mai més”.