Almacelles va escriure una de les pàgines més importants de la seva història el 4 d’octubre de 1914, quan va ser escenari d’una gran assemblea de sindicats, comunitats de regants, alcaldes, diputats, senadors i propietaris per reclamar al Govern de l’Estat l’acabament de les obres del Canal d’Aragó i Catalunya.

El 4 d’octubre de 1914, Almacelles va escriure una de les pàgines més importants de la seva història. La vila es convertí, per un dia, en la capital política del Canal d’Aragó i Catalunya, en acollir una gran assemblea de sindicats, comunitats de regants, alcaldes, diputats, senadors i propietaris, convocada per reclamar al Govern de l’Estat l’acabament de les obres. 

Aquella assemblea anava molt més enllà d’una reunió de pagesos. Representava la veu d’un territori que compartia un mateix objectiu: disposar de l’aigua necessària perquè el Canal desenvolupés tot el seu potencial. Milers d’hectàrees i centenars de famílies depenien de l’acabament de les obres.

La representació dels regants s’articulava a través de dos organismes complementaris. D’una banda, la Comunitat de Regants, presidida per Manuel Florensa, diputat de la Diputació de Lleida, que representava els propietaris i usuaris de l’aigua de la zona regable. De l’altra, la Junta Executiva del Canal, presidida pel diputat Francesc Macià i creada pels mateixos sindicats i regants per negociar amb el Govern, impulsar les inversions necessàries, exigir l’acabament de les obres i coordinar les actuacions. Aquesta estructura demostrava la capacitat dels regants per organitzar-se i defensar els interessos del territori davant l’Administració.

Francesc Macià presidí l’assemblea en representació de la Junta Executiva del Canal. Encara no era una figura destacada de la política catalana, però, com a militar del Cos d’Enginyers i diputat per les Borges Blanques, ja defensava les grans infraestructures hidràuliques destinades a impulsar el desenvolupament de les terres de Ponent i la Franja.

Les cròniques periodístiques de l’època mostren, tanmateix, que el seu lideratge no era exempt de debat. Durant les sessions afloraren diferents estratègies per aconseguir els objectius de l’assemblea. Mentre que sectors moderats i conservadors, representats pel marquès de Soto Hermoso o pel senyor Almuzara, defensaven una via pragmàtica, basada en la negociació directa amb el Ministeri de Foment, Macià sostenia una posició més ferma i reivindicativa. Reclamava una major autonomia per a la Junta Executiva, rebutjava la tutela del Govern de Madrid i exigia un cabal d’aigua suficient per a tota la zona regable. Aquelles diferències no impediren que continués encapçalant la reivindicació, sinó que posaren de manifest la pluralitat de sensibilitats dins del moviment de regants.

Els representants dels diferents pobles coincidiren en un mateix diagnòstic: les obres del Canal avançaven massa lentament i encara restaven actuacions imprescindibles perquè el reg arribés amb garanties a tota la zona prevista. Aquell retard frenava el desenvolupament agrícola i limitava les possibilitats de creixement econòmic d’un territori que havia dipositat moltes esperances en el regadiu.

L’assemblea aprovà unes conclusions concretes. Es reclamava que el Govern consignés els recursos necessaris per acabar les obres del Canal, accelerés la construcció del túnel de Caballós, impulsés la regulació de les aigües de l’Éssera mitjançant el futur embassament de Barasona i estudiés l’aprofitament de les aigües del Cinca per garantir el reg durant els períodes de sequera. Igualment, s’acordà crear una comissió permanent que vetllés pel compliment d’aquests objectius i es demanà al ministre de Foment que visités personalment la zona regable.

L’assemblea reuní representants d’Almacelles, Binèfar, Tamarit, Albelda, el Torricó, el Campell, Alfarràs, Fraga, Saidí, Montsó i altres poblacions del territori. La presència de diputats, senadors, alcaldes i representants dels sindicats de regants convertí aquella jornada en una de les mobilitzacions institucionals més importants que havia viscut fins aleshores la nostra vila.

A la tarda, des del balcó de l’Ajuntament, Francesc Macià s’adreçà als nombrosos assistents i anuncià les conclusions de l’assemblea. Tot seguit, diversos membres de la Junta Executiva prengueren la paraula davant una plaça Major plena de regants, autoritats i veïns. Aquella imatge simbolitzava la unitat d’un territori decidit a defensar el seu futur.

Més de cent deu anys després, aquella assemblea continua essent un dels episodis més rellevants de la història d’Almacelles. Va demostrar que, quan un territori s’organitza i defensa els seus interessos amb determinació, és capaç de fer sentir la seva veu davant les institucions i d’impulsar grans projectes.

El 4 d’octubre de 1914, Almacelles va demostrar que sabia reunir i projectar la veu d’un territori. Més d’un segle després, aquest municipi continua comptant amb actius importants –l’aigua del Canal, les comunicacions, el ferrocarril, la proximitat de l’Aeroport de Lleida-Alguaire i el sòl industrial– per afrontar el futur amb ambició. El repte és aprofitar aquestes oportunitats amb planificació, perseverança i visió territorial, al servei de l’interès general.