ACTUALITAT
Primers murals urbans a casa nostra: els esgrafiats de Cal Cintet
03/06/2026
Llueixen en un cèntric edifici al carrer Major construït l’any 1957 per la família Anastasi-Arnó
De fa uns anys ençà, l’ornament de parets mitgeres, murs i façanes amb esplèndids murals de tota mena ha esdevingut un veritable art que, a més de donar un toc de color als carrers i racons més grisos dels nostres pobles i ciutats, també se’ns mostra com un bell exemple d’estils i corrents artístics aplicats a aquesta disciplina.
Tanmateix, aquesta mena de murals no és una cosa dels nostres dies. Fou cap al segle XVIII i XIX quan es va posar de moda, en moltes ciutats europees, decorar a base d’esgrafiats, estucs i dibuixos algunes façanes per tal de realçar i prestigiar un edifici que volgués destacar per sobre dels altres.
A casa nostra, en destaquen alguns exemples ben curiosos com els esgrafiats de l’edifici de Cal Cintet d’Almacelles. Un supervivent dels grans murals urbans en edificis privats que encara és ben visible al carrer Major.
L’any 1953, el Sr. Francisco Anastasi Pàmpols –de Cal Cintet– es feia amb el càrrec d’alcalde d’Almacelles, que mantindria fins al 1960. Un pagès de renom i amb propietats, casat amb l’almacellenca Josefa Arnó Ardanui, i cap de família de cinc fills: l’Antonio, l’Eduardo, l’Engràcia, l’Epifani i la Pepita.
Un dels episodis més tristos d’aquell període, a nivell arquitectònic i patrimonial, fou l’enderroc –l’any 1955– de part del que fou palau dels Barons d’Esponellà o Casa del Senyor, en la cruïlla del carrer Major amb el carrer de l’Alcalde Pere Simó, aleshores encara carrer del Camí Vell de Sucs.
Francesc Anastasi es va fer amb la parcel·la cantonera, i els germans Vila Satorra es van fer amb la resta de la parcel·la, on s’edificaria la seva casa i el Teatre Cinema Principal. El nou edifici fou construït l’any 1957 per la família Anastasi-Arnó.
El patriarca la va concebre com una casa plurifamiliar en la qual cada fill disposaria d’una planta. Cal Cintet no tindria cap mena d’element arquitectònic d’interès, ja que segueix l’esquema típic de postguerra del racionalisme tant de moda.
L’any 1962 s’interessa pels locals comercials de l’edifici de l’antiga Caixa d’Estalvis de la Diputació Provincial de Barcelona, que comptava amb una Obra Social molt potent i que contemplà la possibilitat d’obrir en l’altre local comercial disponible la Sala de Lectura Sant Jordi, adscrita a una àmplia xarxa de sales de lectura que s’obrien en les poblacions sense biblioteques públiques i hi havia una delegació de la referida caixa d’estalvis.
És en aquests anys, amb les obres de la planta baixa per a instal·lar l’entitat bancària i la sala de lectura, que entra en joc l’artista i muralista Joaquín Rodríguez, que ja portava uns anys exercint les seves arts com a pintor i artista del pinzell a Almacelles i a l’entorn.
L’any 1962 inicia els seus treballs en el lateral est de l’edifici de Cal Cintet. Era coneguda la seva amistat amb l’alcalde Francesc Anastasi, que li va donar llum verda a pintar aquells murals. L’única cosa que li va demanar en Joaquín Rodríguez fou paciència, ja que ho aniria fent a estones lliures. Finalment, foren dos anys, però tothom va estar d’acord amb el fet que va pagar la pena.
El primer que va fer va ser disposar la façana lateral en una mena de gran retaule. En ell s’hi disposarien cinc carrers d’est a oest (un per planta) on hi hauria els esgrafiats, alternant-se amb cinc carrers més amb una franja llisa de color granat. Què és el que pinta Joaquín Rodríguez en aquests esgrafiats? Lluny queden els motius academicistes i clàssics que va plasmar en altres façanes.
Ara, l’estil és molt més complex. Segons l’estudiosa d’art María Luisa Noriega de Llei d’Art, en Joaquín Rodríguez denota en aquest mural una inspiració cubista, d’un cert lirisme modernista propi d’alguns artistes dels anys seixanta i que recorda, en alguns aspectes, l’obra d’un altre dels grans muralistes espanyols, Ángel Atienza.
Pel que fa als elements que s’organitzen en aquesta mena de vinyetes, són arbres fruiters, la planta del blat de moro o algun bodegó format per fruites i verdures. S’hi distingeixen cireres, magranes, peres, préssecs, pomes, o el que sembla una mena de nap o remolatxa.
La composició és simètrica però si ens fixem en els detalls, n’hi ha que canvien o s’hi afegeixen traces diferents. Sobre un mateix model, fa que siguin dues composicions similars però diferents alhora. Com més alt mirem, veurem composicions més complexes.
Es tornen a repetir els motius relacionats amb arbres fruiters, arbustos que donen fruits i la figura d’un home que porta un barret de palla. Es barregen i es combinen tot tipus de figures i formes, formant una mena de bosc tupit, on abunden els fruits i la fullaraca. També es mostren els pàmpols d’una vinya i els carrassos de raïm enmig d’altres bodegons on també hi ha més fruites.
Els esgrafiats d’aquest mur els podríem definir com una clara al·legoria al món pagès, així com la riquesa de tot un món de fruites i verdures que envolten el nostre territori i que, de resultes de la posada en reg de tot aquest territori i de la mecanització del camp de finals dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta (quan es va pintar aquest gran mural), van apuntalar i consolidar l’economia d’Almacelles.
Tanmateix, aquesta mena de murals no és una cosa dels nostres dies. Fou cap al segle XVIII i XIX quan es va posar de moda, en moltes ciutats europees, decorar a base d’esgrafiats, estucs i dibuixos algunes façanes per tal de realçar i prestigiar un edifici que volgués destacar per sobre dels altres.
A casa nostra, en destaquen alguns exemples ben curiosos com els esgrafiats de l’edifici de Cal Cintet d’Almacelles. Un supervivent dels grans murals urbans en edificis privats que encara és ben visible al carrer Major.
L’any 1953, el Sr. Francisco Anastasi Pàmpols –de Cal Cintet– es feia amb el càrrec d’alcalde d’Almacelles, que mantindria fins al 1960. Un pagès de renom i amb propietats, casat amb l’almacellenca Josefa Arnó Ardanui, i cap de família de cinc fills: l’Antonio, l’Eduardo, l’Engràcia, l’Epifani i la Pepita.
Un dels episodis més tristos d’aquell període, a nivell arquitectònic i patrimonial, fou l’enderroc –l’any 1955– de part del que fou palau dels Barons d’Esponellà o Casa del Senyor, en la cruïlla del carrer Major amb el carrer de l’Alcalde Pere Simó, aleshores encara carrer del Camí Vell de Sucs.
Francesc Anastasi es va fer amb la parcel·la cantonera, i els germans Vila Satorra es van fer amb la resta de la parcel·la, on s’edificaria la seva casa i el Teatre Cinema Principal. El nou edifici fou construït l’any 1957 per la família Anastasi-Arnó.
El patriarca la va concebre com una casa plurifamiliar en la qual cada fill disposaria d’una planta. Cal Cintet no tindria cap mena d’element arquitectònic d’interès, ja que segueix l’esquema típic de postguerra del racionalisme tant de moda.
L’any 1962 s’interessa pels locals comercials de l’edifici de l’antiga Caixa d’Estalvis de la Diputació Provincial de Barcelona, que comptava amb una Obra Social molt potent i que contemplà la possibilitat d’obrir en l’altre local comercial disponible la Sala de Lectura Sant Jordi, adscrita a una àmplia xarxa de sales de lectura que s’obrien en les poblacions sense biblioteques públiques i hi havia una delegació de la referida caixa d’estalvis.
És en aquests anys, amb les obres de la planta baixa per a instal·lar l’entitat bancària i la sala de lectura, que entra en joc l’artista i muralista Joaquín Rodríguez, que ja portava uns anys exercint les seves arts com a pintor i artista del pinzell a Almacelles i a l’entorn.
L’any 1962 inicia els seus treballs en el lateral est de l’edifici de Cal Cintet. Era coneguda la seva amistat amb l’alcalde Francesc Anastasi, que li va donar llum verda a pintar aquells murals. L’única cosa que li va demanar en Joaquín Rodríguez fou paciència, ja que ho aniria fent a estones lliures. Finalment, foren dos anys, però tothom va estar d’acord amb el fet que va pagar la pena.
El primer que va fer va ser disposar la façana lateral en una mena de gran retaule. En ell s’hi disposarien cinc carrers d’est a oest (un per planta) on hi hauria els esgrafiats, alternant-se amb cinc carrers més amb una franja llisa de color granat. Què és el que pinta Joaquín Rodríguez en aquests esgrafiats? Lluny queden els motius academicistes i clàssics que va plasmar en altres façanes.
Ara, l’estil és molt més complex. Segons l’estudiosa d’art María Luisa Noriega de Llei d’Art, en Joaquín Rodríguez denota en aquest mural una inspiració cubista, d’un cert lirisme modernista propi d’alguns artistes dels anys seixanta i que recorda, en alguns aspectes, l’obra d’un altre dels grans muralistes espanyols, Ángel Atienza.
Pel que fa als elements que s’organitzen en aquesta mena de vinyetes, són arbres fruiters, la planta del blat de moro o algun bodegó format per fruites i verdures. S’hi distingeixen cireres, magranes, peres, préssecs, pomes, o el que sembla una mena de nap o remolatxa.
La composició és simètrica però si ens fixem en els detalls, n’hi ha que canvien o s’hi afegeixen traces diferents. Sobre un mateix model, fa que siguin dues composicions similars però diferents alhora. Com més alt mirem, veurem composicions més complexes.
Es tornen a repetir els motius relacionats amb arbres fruiters, arbustos que donen fruits i la figura d’un home que porta un barret de palla. Es barregen i es combinen tot tipus de figures i formes, formant una mena de bosc tupit, on abunden els fruits i la fullaraca. També es mostren els pàmpols d’una vinya i els carrassos de raïm enmig d’altres bodegons on també hi ha més fruites.
Els esgrafiats d’aquest mur els podríem definir com una clara al·legoria al món pagès, així com la riquesa de tot un món de fruites i verdures que envolten el nostre territori i que, de resultes de la posada en reg de tot aquest territori i de la mecanització del camp de finals dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta (quan es va pintar aquest gran mural), van apuntalar i consolidar l’economia d’Almacelles.
Infolleida