Hi ha els que corren per abaixar uns minuts la seua marca. D’altres ho fan per salut o per desconnectar. Mikel San Rafael (Lleida, 47 anys) corre perquè va descobrir fa anys que el moviment calma un dolor que l’acompanya des de fa massa temps.

Aquest estiu portarà aquesta filosofia al límit amb un desafiament que transcendeix l’àmbit esportiu: recórrer els 38 municipis del Segrià en sis dies consecutius, del 3 al 8 d’agost, per posar de relleu el territori on va nàixer i, alhora, donar visibilitat a l’artritis psoriàsica, una malaltia autoimmune poc coneguda que condiciona el seu dia a dia.

El repte naix d’una motivació profundament personal. “La meua història no és la d’algú extraordinari. Simplement soc una persona que va començar a moure’s perquè no volia que li fes tant de mal el cos”, resumeix. La seua relació amb l’esport va començar molt abans del diagnòstic. Durant anys va practicar ciclisme, però convivia amb dolors constants al coll, l’esquena, les cames, els peus i les mans.

S’aixecava cada matí amb la sensació de tenir cruiximents permanents, fins i tot sense haver realitzat cap esforç físic. Aquelles molèsties es van anar normalitzant fins a convertir-se en part de la seua rutina. Amb 35 anys, un episodi d’angines va desencadenar un brot de psoriasi que va ser tractat únicament com un problema dermatològic.

Van passar diversos anys i nombrosos diagnòstics erronis abans que algú plantegés una possibilitat que canviaria del tot la interpretació de tots aquells símptomes: l’artritis psoriàsica. El diagnòstic definitiu va arribar el 2019, després d’un llarg recorregut per consultes mèdiques.

Des d’aleshores conviu amb una malaltia crònica que controla mitjançant tractament biològic i que, encara que no li impedeix desenvolupar una vida relativament normal, condiciona especialment els períodes de brot. En aquells moments, obrir i tancar les mans o realitzar tasques manuals al laboratori on treballa pot convertir-se en un desafiament.

Paradoxalment, va ser el mateix dolor el que el va portar a córrer. Després del naixement de la seua filla, el 2008, va comprovar que la falta de descans intensificava les molèsties, però també va descobrir que quan caminava o corria el cos responia millor. Aquella troballa va canviar la seua vida.

El 2013 va disputar la seua primera cursa de 5 quilòmetres i, des d’aleshores, l’esport va deixar de ser una afició per convertir-se en una eina per conviure amb la malaltia. Avui la seua trajectòria esportiva impressiona fins i tot entre els corredors de resistència més avesats.

Ha completat 18 maratons, entre les quals les de Nova York, Barcelona, Madrid i València; una prova de 100 quilòmetres, competicions de sis, dotze i vint-i-quatre hores en pista, quatre Backyard Ultra, una quinzena de triatlons i nombroses marxes cicloturistes i carreres populars. També ha participat en proves de muntanya, encara que reconeix que el seu terreny predilecte continua sent l’ultrafons sobre superfícies amb poc desnivell.

Tot plegat compaginant-ho amb la feina, la vida familiar com a marit i pare i una planificació que l’obliga a entrenar-se a trenc d’alba o a aprofitar qualsevol moment lliure. “El dolor que sento quan corro és un dolor que he triat jo. És diferent al de la malaltia”, conclou.

Els símptomes més freqüents inclouen dolor i inflamació a les articulacions, unflor de dits complets (coneguts com a “dits en salsitxa”), molèsties als tendons i els lligaments, fatiga i limitació funcional durant els brots. Mantenir un estil de vida actiu i realitzar exercici físic adaptat pot contribuir a millorar la mobilitat i la qualitat de vida.