El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictaminat en una sentència que els ciutadans i les empreses de Lleida ciutat van estar pagant durant tres anys, del març del 2018 al mateix mes del 2021, rebuts de l’aigua de boca i del sanejament de la residual mancats de suport legal al no haver elaborat la Paeria una ordenança específica.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha declarat “nul·les les liquidacions del subministrament d’aigua i clavegueram del període comprès entre el 9 de març del 2018 al 10 de març del 2021”, segons dictamina una recent sentència de la Sala del Contenciós a la qual ha tingut accés SEGRE.

La nul·litat té l’origen en un assumpte formal, de procediment: l’incompliment, per part de la Paeria, de l’obligació d’elaborar una ordenança específica per regular una PPNT o “prestació patrimonial pública no tributària” per tractar-se d’un servei municipal que gestiona una empresa concessionària, en aquest cas Aqualia, la divisió de xarxes de proveïment de FCC.

El recurs que ha donat lloc a aquesta sentència va ser presentat per una empresa defensada per la lletrada Montse Marsol, que fa sis anys que pledeja per la nul·litat dels rebuts de l’aigua d’aquells tres anys: des que durant els últims mesos de l’alcaldia d’Àngel Ros acabés el termini que la reforma de la llei de Contractes de l’Estat del 2017 donava als ajuntaments per adequar les seues normatives fins que, amb Miquel Pueyo a l’alcaldia, va entrar en vigor, fora d’aquell termini, l’ordenança específica en la qual la Paeria va passar a complir aquell mandat.

Abans, l’empresa havia presentat dos reclamacions, que la Paeria va desestimar mitjançant un decret d’alcaldia datat el 22 de febrer del 2022. Va portar aquesta decisió al Jutjat Contenciós de Lleida, que va rebutjar admetre a tràmit el recurs argumentant que s’havia saltat el tràmit de formalitzar abans un recurs de reposició davant del consistori i que va dictaminar que no s’havia produït cap vulneració del principi de legalitat.

Tanmateix, el TSJC, que ressenya com en aquest plet “no es discuteix que el servei s’hagués prestat de forma correcta, sinó que la sol·licitud de devolució (dels rebuts) es fonamenta en el fet que l’exacció era il·legal per la inexistència en el període referenciat de norma legal adaptada a la legislació vigent”.

Tant la Paeria com Aqualia havien denunciat que el recurs era en realitat una impugnació indirecta de l’ordenança, una cosa que, en qualsevol cas, el Suprem dona per bona des de fa dos anys.

El Tribunal Superior declara, seguint la doctrina del Suprem, “la improcedència de l’aplicació de la normativa continguda en les ordenances fiscals a les liquidacions emeses des del 9 de març del 2018 a l’11 de març del 2021, per la qual cosa és procedent anul·lar les esmentades liquidacions”.

El tribunal, que destaca “la naturalesa jurídica complexa de la qüestió debatuda” i adverteix dels “dubtes que pugui generar la resolució”, rebutja imposar les costes del plet i anul·la la imposició de les del primer recurs a l’empresari. La sentència es pot recórrer al Suprem.