“No vull que em recordin com un malalt, sinó corrent maratons”. Mai li havia agradat córrer. De fet, assegura que mai havia estat corredor. Va començar per salut i, en part, també per orgull, després que el seu neuròleg li digués que “mai arribaria a córrer cinc quilòmetres”.

També perquè no suportava que la gent el mirés amb llàstima. I perquè, quan li van diagnosticar esclerosi múltiple, es va prometre que no es deixaria vèncer per la malaltia. Dotze anys després ha completat les sis Abbott World Marathon Majors, continua treballant, manté una vida activa i ha publicat recentment Corro perquè t’estimo, un llibre en el qual recopila la seua història i els beneficis del qual es destinaran a la investigació de la malaltia.

Ell és Enric Herrera i la seua història va començar anys enrere. El 2006, amb tan sols trenta-quatre anys, va rebre un diagnòstic de càncer. Va superar dos operacions i una quimioteràpia, encara que assegura que la batalla més difícil va ser la psicològica. “El pitjor moment del dia era quan s’apagava el llum. Era l’únic moment en el qual estava sol i començaven tots els pensaments”, recorda.

Quan semblava que aquella etapa havia quedat enrere, set anys després va arribar un nou cop. L’impacte de tenir esclerosi múltiple va ser, segons reconeix, “més dur que el del càncer”. “Vaig pensar que se m’havia acabat la vida”, confessa. Durant els primers anys va deixar de ser feliç i va buscar ajuda psicològica amb un únic objectiu: “Passés el que passés, necessitava recuperar la felicitat”.

La malaltia també va implicar el cansament crònic, i per a aquest no existeix cap remei. Els metges li van recomanar practicar exercici cardiovascular per intentar alleujar-lo. Va començar caminant per Torrefarrera, la seua localitat, fins que, un dia, cansat de caminar, va decidir provar de córrer.

Tanmateix, amb prou feines va poder recórrer 300 metres. Quan ho va explicar al seu neuròleg, aquest li va respondre amb una frase que acabaria canviant-li la vida: “Tu mai correràs cinc quilòmetres tal com estàs”. Lluny de desanimar-se, va convertir aquelles paraules en un repte personal. Va començar a sumar quilòmetres per afrontar millor els possibles brots de la malaltia i, sobretot, per no deixar-se vèncer.

En aquest camí va aparèixer el Joan, un amic que defineix com el seu “àngel”. Va ser ell qui el va animar a participar primer en la Mitja Marató de Lleida i, més tard, en la Marató de Barcelona. Aquella primera marató va significar molt més que un repte esportiu. “Vaig passar de ser l’Enric malalt a l’Enric esportista”, afirma. També va canviar la mirada dels qui l’envoltaven. Van deixar de veure’l amb llàstima.

Després arribarien Boston, Berlín, Chicago, Londres, Tòquio i Nova York, les sis grans maratons del món. Explica que el més emocionant no van ser les medalles, sinó comprovar que mai va córrer sol. Sempre hi havia la seua dona, familiars o amics esperant-lo a la meta.

A més, assegura que la força mental ha estat decisiva durant tot el procés. «Quan arribo destrossat després d’un entrenament i la meua dona em diu “estic orgullosa de tu”, em desapareix tot el cansament». Tot i així, Herrera és conscient que la malaltia continua present. “Sé que això és per a tota la vida i el que més por em fa és que arribi un moment en què no tingui la força mental per continuar esforçant-me”.

D’aquesta reflexió va nàixer Corro perquè t’estimo. Un llibre que és, sobretot, una manera d’agrair el suport de la seua família, dels professionals sanitaris i dels investigadors.

Durant el procés d’escriptura va comprendre que, en realitat, mai havia corregut només per ell. “Em vaig adonar que corro més pels meus nebots, pel Xavi, per la meua mare, pel meu pare i per la Sònia que per mi mateix”. Aquest agraïment no serà només simbòlic: tots els beneficis del llibre es destinaran a la investigació de l’esclerosi.